El gran negoci colonial
Bona part de la riquesa d’aquella burgesia catalana que va invertir en infraestructures, va fundar bancs i empreses, va aixecar edificis i va impulsar institucions culturals, provenia de l’explotació de mà d’obra esclavitzada a les colònies —especialment a Cuba i Puerto Rico— o bé, directament, del tràfic de persones entre l’Àfrica i les colònies americanes.
Fixem-nos, per exemple, en tots aquells edificis alçats a Barcelona en aquells moments: ara sabem que una part del capital invertit tenia aquest origen. Exploreu aquesta Barcelona i descobriu-ne aquesta herència.
Entre els segles XVI i XIX, més de 12,5 milions de persones van ser raptades a l’Àfrica i embarcades per força cap a les colònies americanes. Totes les potències colonials hi van participar. L’any 1789, el rei Carles IV va autoritzar tots els súbdits espanyols, així com tots els comerciants de qualsevol nacionalitat, a participar en el comerç d’esclaus amb les colònies espanyoles d’Amèrica. A partir d’aleshores, centenars de comerciants i navegants bascos, càntabres, catalans i, en general, de qualsevol lloc de l’Espanya peninsular o dels arxipèlags balear o canari, es van incorporar a aquest negoci tan lucratiu, que des de feia segles es practicava des dels principals ports europeus.
A les colònies espanyoles, el tràfic de persones va ser legal fins al 1820. A partir del 1821, aquesta pràctica va quedar prohibida, però l’ús de mà d’obra esclavitzada va continuar sent legal. Tot i la prohibició, el tràfic de persones va persistir gràcies a la trama d’interessos i corrupció entre el món dels negocis i les autoritats colonials, que feien els ulls grossos.
És molt difícil establir quants catalans van participar en aquell comerç indigne, perquè el tràfic de persones sempre va ser una activitat transnacional i opaca. Les investigacions actuals indiquen que les embarcacions amb bandera espanyola van portar fins a Amèrica prop d’un milió de persones que acabarien sent esclavitzades.
Coneixem alguns capitans catalans que van dur vaixells negrers fins a Amèrica: Josep Carbó, de Sant Feliu de Guíxols; Agustí Conill Sala, de Lloret; Esteve Gatell Roig, de Torredembarra; Joan i Pere Mas Roig, de Vilassar de Mar; Josep Mataró Domènech, de Lloret; Jaume Tintó Miralles, de Barcelona; Miquel Oliver Moll, Gaspar Roig Llenas i Eugeni Viñes Castellets.
Entre els armadors catalans que van organitzar expedicions de tràfic de persones hi havia: Josep Canela Raventós, Marià Flaquer, Pere Gil Babot, Isidre Inglada, Josep Pie Parellada, Salvador Samà, Jaume Tintó Miralles, Jaume Torrents Serramalera, Josep Antoni Vidal Pasqual i Jaume Vilardebó.
Pere Gil i Babot
(Tarragona, 1783 – Barcelona, 1853) va ser comerciant, empresari, banquer, mecenes i col·leccionista d’art, diputat al Congrés durant diverses legislatures i fundador de la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas (SCAG). Va participar en negocis diversos incloent l’exportació de vins i aiguardents, la importació de sucre, cotó, i cacau, el tràfic de persones esclavitzades, el transport ocasional de soldats i passatgers entre Espanya i Amèrica, i l’activitat corsària, ja que tenia patent de cors per capturar vaixells enemics.
Retrat pintat per Vicenç Rodes i Àries (Alacant, 1783 – Barcelona, 1858), pertanyent a les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Salvador Samà i Martí
(Vilanova i la Geltrú, 1797 – l’Havana, 1866) va arribar a Cuba el 1810 per incorporar-se al negoci familiar dels seus oncles Pau i Josep Samà i Parès. Va aplegar una gran fortuna practicant el tràfic de persones esclavitzades, alhora que aconseguia una elevada posició a l’escala social: va arribar a ocupar el càrrec d’alcalde de l’Havana, va ser nomenat senador del Regne i el 1860, Isabel II li va atorgar el títol de marquès de Marianao, com a recompensa per les inversions que havia fet en aquella ciutat.
Retrat pòstum obra de Josep Margalef Palacín (Osca, 1900- Barcelona, 1985). MMB
Jaume Torrents i Serramalera
(Moià, 1796 – Barcelona, 1854) va ser empresari i armador, establert a Cuba des de ben jove. Va aplegar una flota d’almenys vuit velers, alguns dels quals participaren en el tràfic de persones esclavitzades, com és el cas de les fragates Diógenes i La Primera de Cataluña, i el bergantí Emprendedor, vaixells dels quals en tenim documentades expedicions entre 1828 i 1837. De tornada a Barcelona el 1838 s’instal·là al palauet que en l’actualitat és la seu de l’Ateneu Barcelonès, i continuà dirigint la seva flota dedicada al comerç a la ruta del tasajo, mentre realitzava importants inversions en infraestructures com ara el ferrocarril de Barcelona – Mataró, inaugurat el 1848, i es manifestava aferrissadament a favor de l’esclavatge.
Retrat pòstum obra de Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835 – Barcelona,1910). MMB
