El gran negoci dels espanyols a Cuba
Els ingenios eren hisendes colonials, majoritàriament de propietat espanyola o de descendents d’espanyols, on es molia i es processava la canya per produir sucre o aiguardent. L’any 1860, a Cuba n’hi havia 1.365 ingenios, i tots funcionaven amb mà d’obra esclavitzada. El sucre que produïen representava el 82 % de les exportacions cubanes.
Alguns propietaris catalans de plantacions de canya treballades amb mà d’obra esclavitzada van ser Sebastià Plaja Vidal, Joan Anglada Carreras, Joan Forgas Bayó i Jeroni Rabassa, a Puerto Rico; i, a Cuba, trobem Isidre Sicart Soler, Josep Carbó Martinell, els germans Pau Lluís i Tomàs Ribalta Serra, i Joaquim Fàbregas, entre altres. També van ser hisendats esclavistes i veïns de Barcelona Josep. P. Taltavull Garcia (nascut a Maó), Agustín Goytisolo Lezarzaburu (nascut a Lekeitio) i els germans Antonio i Claudio López López (nascuts a Comillas).
El sistema de producció esclavista va donar lloc a una societat en què els propietaris dels ingenios vivien amb una opulència desmesurada, mentre que les persones esclavitzades malvivien en la misèria, sense cap dret i dedicades exclusivament a la tasca productiva.
ingenios
l’ingenio Flor de Cuba
Propietat de la família Arrieta, que el va fundar l’any 1838 prop de Matanzas. Va ser un dels més importants de la seva època.
A mitjans del segle XIX Cuba era el principal productor de sucre del món i a tota l’illa hi varen proliferar els anomenats “ingenios”, hisendes colonials que funcionaven amb mà d’obra esclava, destinades a la producció de sucres, mels i aiguardents de canya. Integraven espais agrícoles, edificis industrials, habitatges i edificis de serveis complementaris.
1. Casa de l’ingenio
Allotjava el molí per fer la molta de la canya de sucre, de la qual en sortien dos productes:
• El bagàs (bagazo): les estelles de la canya
• El suc (guarapo)
2. Casa de calderes
Destinada a la clarificació del suc, que es feia per evaporació en calderes
3. Cases de purga
Aquí es purgava el xarop per separar les mels –o melassa- del sucre, primer per drenatge o, més tard, mitjançant centrifugadores
4. Casa del fang
El procés finalitzava amb la cristal·lització del sucre en motllos, primer de fang i posteriorment de metall
5. Barracó
A l’interior hi havia els habitacles de les persones esclavitzades. Estava format per un edifici de quatre ales, el que permetia separar la gent segons el sexe. Al primer pis s’hi allotjava el personal contractat, principalment d’origen xinès. Al pati central hi havia el pou i la cuina comunal
6. Corral de porcs
Es criaven per a abastir-se d’aliment
7. Corral de bous
S’utilitzaven en tasques agrícoles
8. Arbreda
9. Casa de bagàs
Utilitzada per emmagatzemar el bagàs que servia de combustible
10. Casa principal
On hi vivien els propietaris
11. Estufa
Connectada a la casa de purga
12. Cavalleria
13. Fusteria
14. Jardí
15. Horta
On s’hi produïen les hortalisses per al consum propi
16. Alambí
A dintre hi havia la maquinària per convertir la melassa en aiguardent
17. Tancs de l’alambí
18. Magatzem del dipòsit de l’alambí
19. Represa
20. Corral nou de bous
21. Arbreda de tarongers
CONDICIONS DE VIDA I TREBALL ALS INGENIOS
El procés de treball començava pel conreu de la canya de sucre, tasca en què la collita es feia habitualment de forma manual amb matxets i falçs. La canya, un cop tallada, es transportava al molí, que podia funcionar amb la força d’animals de tir o amb energia hidràulica en les instal·lacions més modernitzades; de la molta s’extreia el primer suc de la canya, el guarapo, que havia de ser refinat diverses vegades per obtenir-ne altres productes derivats.
La purificació d’aquesta melassa rep el nom de clarificació. El suc passava a les calderes, on s’escalfava per eliminar de forma manual l’escuma i les impureses acumulades a la superfície del líquid. En acabar, passava a uns tancs, on es coïa i s’anava concentrant mitjançant l’evaporació. Aquesta tasca era un procés lent i requeria molta atenció per evitar que el producte es cremés. D’aquí es passava a la cristal·lització, tot posant el suc obtingut a les paines, on s’anava refredant i es formaven els cristalls de sucre, que es classificaven, s’assecaven a l’aire i s’envasaven també manualment.
Una part del guarapo es podia deixar fermentar a l’aire i, després, destil·lar als alambins, obtenint d’aquest procés aiguardent.
Les persones esclavitzades eren les que duien a terme totes aquestes tasques, caracteritzades per la duresa i l’exigència d’un esforç físic molt gran en condicions extremes de calor i humitat permanents. Treballaven jornades de 10 hores, que, en temps de collita, podien arribar a 16 o fins i tot 20, amb un parell de descansos durant el dia. El menjar contenia aliments calòrics per assegurar que tindrien força per fer la feina, però aquesta dieta poc equilibrada sovint afectava també la salut. L’esperança de vida mitjana d’aquestes persones no superava els 15 anys un cop arribaven a les plantacions.
No totes les persones esclavitzades tenien els mateixos drets i deures; existia una jerarquia determinada per factors com ara les característiques personals, les habilitats o, fins i tot, l’origen, en funció de la qual ocupaven llocs de treball diferents. Les persones destinades al conreu de la canya —els esclaus de camp — eren les més reprimides i controlades, i les menys valorades; en canvi, les que tenien oficis especialitzats en altres tasques del processament de la canya de sucre, podien gaudir de condicions una mica més favorables. Dalt de tot d’aquesta piràmide, se situaven el mestre de sucre, el mestre d’aiguardent i el contramajoral, que gaudien d’algun petit benefici, com ara tenir cabana pròpia, rebre una mica més de menjar o una petita quantitat de sucre i aiguardent quan acabava la producció.
Davant d’aquestes condicions, les persones esclavitzades no es van resignar mai i idearen formes diverses de resistir i boicotejar el sistema: accions de sabotatge a la producció —malgrat la fèrria vigilància i el foment de la delació per part dels propietaris dels ingenios —, i els intents de revolta no es van aturar mai
