I què en pensava la gent de tot això?

La societat catalana davant l’esclavisme: proesclavistes i abolicionistes

D’una banda, les elits econòmiques, representades per la Junta de Comerç o pel Círculo Hispano-Ultramarino de Barcelona, van encapçalar la defensa de l’esclavatge.

L’any 1841, la Junta de Comerç de Barcelona va publicar un manifest en què s’oposava a les pretensions abolicionistes del britànics a Cuba i expressava el seu rebuig que el Congrés dels Diputats pogués debatre si calia o no abolir l’esclavatge a les Antilles espanyoles.

{

“…. temor de que nuestro Congreso se empeñe inconsideradamente en la cuestión de esclavitud y en realidad si esto aconteciese la sola discusión sería una señal de terrible alarma para nuestras posesiones ultramarinas, porque aquellos habitantes recelosos de la inexperiencia y ardimiento declamatorio que acompaña generalmente semejantes debates, verían en ellos el origen de una lucha estemporánea [sic] pero que pasmaría el espíritu de empresa y la confianza se extinguiría en aquellos países, hasta el punto de provocar la emigración de los blancos con sus capitales”

{

En aquell manifest mostraven també, i sobretot, la seva total oposició a secundar les pretensions abolicionistes britàniques:

{

“Nosotros invocaremos con toda la energía que merece la gravedad de este negocio el apoyo de la Junta de Comercio para que represente al Supremo Gobierno a fin de contener estas invasiones extranjeras con grave peligro de la soberanía de la metrópoli. Este es el pretesto [sic] con que la poderosa Albión quiere infiltrarse, por decirlo así, en todas las 35 cuestiones futuras que puedan ocurrir sobre la libertad de los esclavos y si no se corta de raíz semejante abuso,plantamos desde ahora un semillero de discordias y de compromisos en nuestras colonias.

{

L’any 1871, es va crear la secció barcelonina del Círculo Hispano-Ultramarino, un lobby proesclavista, amb els indians Joan Güell i Ferrer i Antonio López com a president i vicepresident, respectivament. Un any més tard, es va fundar la Liga Nacional de Barcelona, que s’oposava a l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. El desembre de 1872 i el gener de 1873, el Círculo de Barcelona va publicar dos manifestos: un, signat per homes de negocis i polítics; i un altre, signat només per dones, amb centenars de signatures de particulars i d’empreses.

{

No queremos la esclavitud. ¿Qué hemos de quererla si somos mujeres y católicas? Pero queremos menos aún que se suma en la barbarie a los infelices a quienes se pretende favorecer, haciendo de la hermosa Cuba, de la bella Puerto Rico, dos tribus semejantes a la desdichada Santo Domingo(…) Póngase un arma en manos de un niño y se herirá con ella. Niño es el que ha vivido siempre bajo tutela y arma mortífera la libertad para quien no sabe hacer de tan precioso don el uso conveniente(…) Mucho se habla y mucho se desbarra […] al tratar de esta delicada cuestión, porque se presta tanto a pomposas y altisonantes declamaciones […]. Pero la verdad es que los que más declaman contra la mal llamada esclavitud de las Antillas, filántropos de apariencia y católicos dedoublé, tratan con más despótico desprecio a sus criados que los habitantes de Cuba y Puerto Rico a sus llamados esclavos (…) Además, Excmo. Señor [seguían dirigiéndose a Ruiz Zorrilla, presidente del Consejo de Ministros] que uso conveniente se quiere que hagan [los esclavos] de su libertad sin preparación alguna, unos seres que por sus naturales instintos, por su condición y por otras razones de todos conocidas, no saben vivir sino guiados por el suave yugo de los consejos y del amor de sus amos, con los que se hallan identificados”

{

Però també n’eren partidaris molts sectors populars. L’any 1868, va esclatar la Guerra dels Deu Anys, la primera guerra per la independència de Cuba. Va ser un conflicte liderat per les elits locals contra el domini colonial espanyol, al qual s’hi va sumar la població esclavitzada. Per defensar l’statu quo colonial, 3.500 joves voluntaris catalans es van allistar per lluitar al costat de l’exèrcit regular contra els separatistes abolicionistes.

D’altra banda, els sectors més progressistes promovien l’abolició de l’esclavitud.

L’abolicionisme espanyol va començar durant els debats per a la redacció de la Constitució de 1812, a les Corts de Cadis. Tot i això, aquella primera constitució democràtica no va incloure l’abolició de l’esclavatge. Durant bona part del segle XIX, va prevaldre el silenci, en part pels interessos de la corona espanyola en les plantacions sucreres cubanes.

La Revolució de 1868 va revitalitzar el moviment abolicionista, i encara més, la fi de l’esclavatge als Estats Units d’Amèrica després de la Guerra de Secessió.

L’any 1864, es va crear la Sociedad Abolicionista Española, de la qual van formar part economistes i polítics rellevants com Laureà Figuerola, Joaquim Maria Sanromà i Francesc Pi i Margall, així com altres dirigents liberals com Salustiano de Olózaga, Segismundo Moret i Rafael María Labra. Aquesta associació també comptava amb una secció femenina, la Sociedad Abolicionista de Señoras, presidida per l’activista Carolina Coronado.

Entre els abolicionistes catalans hi havia figures com ara la música i feminista Clotilde Cerdà, l’editor Antonio Bergnes de las Casas, així com alguns polítics i economistes rellevants. L’any 1872, es va celebrar a Barcelona la primera gran manifestació abolicionista.

L’editor Antoni Bergnes de las Casas

Cap a l’any 1840, a Barcelona, es va articular un nucli abolicionista al voltant de la figura d’Antonio Bergnes de las Casas (1801-1879). Hel·lenista, editor i rector de la Universitat de Barcelona entre 1868 i 1875, durant el Sexenni Revolucionari, Bergnes va traduir al castellà i va editar diversos llibres abolicionistes britànics, i també va dirigir la revista El Museo de las Familias, on es van publicar articles d’orientació abolicionista.

Don Antonio Bergnes de las Casas, [mort] el dia 17 de noviembre de 1879.
Retrat publicat a El mundo ilustrado.
Biblioteca Nacional de España

Clotilde Cerdà

A la primera manifestació abolicionista celebrada a Barcelona, el 21 de desembre de 1872, és possible que hi assistís Clotilde Cerdà, coneguda artísticament com a Esmeralda Cervantes. A més de ser una arpista reconeguda, Cerdà era una activista a favor del feminisme i contrària tant a la pena de mort com a l’esclavatge. Durant un viatge a Cuba, l’any 1876, va defensar l’abolició de l’esclavitud.

Clotilde era filla de Clotilde Bosch, pintora, i d’Ildefons Cerdà, enginyer que va dissenyar l’Eixample barceloní. Era neta de l’indià Josep Bosch i Mustich, que va fer fortuna a Cuba i posteriorment va dirigir el Ferrocarril de Barcelona a Mataró.

Clotilde Cerdà i la seva mare, Clotilde Bosch.
Biblioteca de Catalunya

Évenements d’Espagne. Meeting au Cirque Price, à Madrid, en faveur de l’abolition de l’esclavage dans les colonies.
(Esdeveniments d’Espanya. Reunió al Circ Price de Madrid a favor de l’abolició de l’esclavitud).

Dibuix de Jules Delcoq, 1873

Museo de Historia de Madrid

Manifestació en favor de l’abolició de l’esclavitud a les colònies espanyoles, celebrada a Madrid el 12 de gener de 1873 i organitzada per la Sociedad Abolicionista Española.

Museo de Historia de Madrid

Las ligas de mi morena.
Portada de la revista satírica La Flaca, núm. 48 (any IV), p.2.
Vinyeta que mostra la divisió de la societat catalana davant l’abolició de l’esclavatge a Cuba. L’esclavatge cubà fa onejar la bandera espanyola amb la paraula “Llibertat”. Si a la dreta hi ha defensors de l’abolicionisme deslliurant-lo de les cadenes, a l’esquerra hi ha personatges que representen les oligarquies amb indumentària medieval militar o carlina, que les estrenyen més fort.

Il·lustració de T. Padrón, Barcelona, 1873

Cartell de la funció de l’obra Romper cadenas, de Lluís Blanc, a favor de la Sociedad Abolicionista Española, estrenada al Teatro Novedades de Madrid el 1873.

Biblioteca Nacional de España

Espagne. Madrid. Réunion dans l’hôtel du duc d’Albe, des grands d’espagne opposés à la libération immédiate des esclaves des colonies..
(Reunió, a l’Hotel Duque de Alba de Madrid, de grans d’Espanya oposats a l’alliberament de persones esclavitzades ales colònies)
Il·lustració publicada a Le Monde Illustré (11 de gener de 1873).

Gallica, Bibliothèque National de France

Cimarrón sorprendido en un monte por los perros de los arranchadores.
Còpia del quadre de Víctor Patricio de Landaluze.
Il·lustració publicada a la revista La Ilustración Española y Americana, setembre de 1874.

Museo de Historia de Madrid